Del caminar a la creació: per una autoficció poètica Ricard Ripoll La memòria dels mots. Ed. 3i4. València, 2003

[Pròleg]

Aquesta obra vol ser una autoficció poètica. Escrita a partir d'impulsos nascuts del caminar, i reelaborada pel moviment incessant del temps que, al capdavall, barreja sensacions passades amb impressions del quotidià, i que acaba instaurant un fil coherent on les lectures alimenten els records, desfent qualsevol idea de progressió, la Memòria dels Mots és, podríem dir, un llibre sobre la Identitat.
Seria fàcil concebre les seues tres parts com els tres moments temporals: passat, present i futur, i no seria fals. La primera part, "Fragments del cos", evocaria així, a través de records fugissers, i múltiples, els anys de l'adolescència on el cos és una experiència vital imprescindible. La segona part, "Els aprenentatges", es podria pensar com la reactivació en el present, en el moment de l'escriptura, de les lectures passades, dels textos fonamentals, de les ensenyances primordials que no s'esborren i que configuren la persona, el seu tarannà, i fins i tot la seua actitud moral. Finalment, la tercera part, "L'Est del teu cos", seria la projecció cap a un futur immediat dels dos aprenentatges anteriors, el sexual i l'intel·lectual, el cos i la ment si es vol, i l'exploració d'una passió construïda a partir de les experiències passades.
Així, lentament, al fil de les pàgines, es construiria l'adveniment d'un nom, la Mado, que representaria l'alliberament promès, a tots els nivells. Figura fantasmagòrica de les il·lusions necessàries, utopia indefugible, la Mado, com una antiga promesa, vindria de l'Est, d'aquest espai mític de les primeres lectures, del lloc on s'anorreen els desigs absolutistes, de la pàtria sempre renovada, com un sol potent que necessita recórrer el seu trajecte diari.
Un naixement, per dir-ho d'alguna manera. Però un naixement que no marca un origen, sinó que, a partir d'un moviment el·líptic, modifica constantment el seu punt de partença, i crea cada vegada la seva pròpia trajectòria.
Quan hom camina, pensa, a la força, en aquestes coses. Els carrers esdevenen versos i s'acaben quan s'arriba a una carretera, però enllà torna a haver-hi un altre carrer. I a cada cantonada, cal aturar-se per respirar, i seguir. El poema és una ciutat plena de carrers, i de semàfors, i d'edificis on viuen dones i homes plens d'il·lusions, i de penes, i d'angoixes.
He viscut molt de temps angoixat, per no saber quina era la meva identitat. Sóc fill d'emigrant. He viscut tant al país d'acolliment com al d'origen, amb la gran diferència que els primers anys, infantesa, adolescència, els he viscut a França. I això, sens dubte, m'ha marcat. És una marca pel fet de viure entre diverses llengües, i no saber mai del tot quina és, més enllà de la "llengua de la mare", la llengua materna. O provoca una diversificació dels sentiments amorosos, fins a pensar que han existit dues mares. Finalment, he decidit pertànyer al món de la literatura. I he acceptat la paternitat plural dels autors que m'ensenyaven a escriure la llengua que sempre havia parlat.
Que la meva identitat siga objecte d'una constant avaluació, i que el caminar pels carrers em porten cap a la creació, en una barreja de sentiments soferts en carn pròpia i de sentiments llegits, no significa que em desinteresse del que passa cases endins. Ara bé, vull defugir les veritats rotundes. El meu ésser és fugisser. Entre imaginari i realitat, els mots instauren l'espai d'un esforç que ha de mantenir viva l'esperança d'un alliberament. Com un cercle obert, cada nou trajecte torna a replantejar el cercle anterior per millorar-lo, per qüestionar-lo, per evitar qualsevol fixació autoritària. La tercera part de la Memòria dels Mots desfà la segona, que havia desfet la primera. O, dit d'una altra manera, la Passió desfà la Raó que havia superat el Cos. I novament la Passió inventa el Cos a la recerca d'una identitat vacil·lant.
Així s'explica la noció d'autoficció poètica. Car no em sembla possible fingir que les paraules són objectives i que formen el teixit d'una biografia.
Autoficció, perquè no puc pensar en una identitat constitutiva de l'ésser;
Perquè, seguint les petges de Rimbaud, crec que la poesia personal, objectiva, no té sentit i tanca l'ésser en cel·les d'indiferència;
Perquè el poeta sempre busca aquelles veus de sirenes que l'omplen de confusió, per fer-ne espurnes i il·luminar la nit de les angoixes vitals;
Perquè cal allunyar-se dels absoluts i començar a construir la paradoxa;
Perquè aquests mots, i la memòria que els porta cap al present, evoquen la meva història, però no de manera directa, sinó a partir del símbol. Sóc jo i un altre, i aquest jo l'invente per construir la possibilitat de saber-me solidari de l'altre, preparant l'adveniment dels combats futurs on afirmarem la nostra raó de ser;
Perquè la ficció no és propietat de la novel·la, i permet un major apropament a les veritats imprescindibles.
Autoficció poètica, doncs, per afirmar que no és possible aturar el moviment i que, gràcies als mots, un dia trobarem definitivament la felicitat.

TOSSAL. Revista catalana de cultura i lletres. 2003