La globalització, segons que asseguren els seus més apassionats directors de màrqueting, és multicultural i multilingüística. I nosaltres hem de creure-ho i aplaudir-ho si és que no volem ser acusats d’anacrònics i enemics del progrès de la humanitat. Però, si el fonament bàsic que sustenta la globalització és només l’economia, el negoci, el benefici ràpid, no hi pot haver ni multiculturalitat ni multilingüisme. No hi haurà "literatures" –en plural, que és com es manifesta la diversitat–, sinó una sola literatura, ja que, no hem d’oblidar-ho, la globalització econòmica té el seu correlat ideològic en el Pensament Únic. I si s’imposa el Pensament Únic, hi haurà, per coherència política, una "llengua única" i una "literatura única".

Nosaltres, els escriptors en llengua catalana, i per extensió la nostra literatura, tenim, a priori, un futur complicat amb tot això de la globalització: nosaltres i totes les literatures en idèntica condició minoritzada i minoritària.

Però caldrà explicar per què.

En un primer exemple, podem referir el cas d’Espanya i "nosaltres". Els programes de ràdio i televisió –siguen divulgatius, d’entreteniment, fins i tot "literaris"–, els suplements culturals dels diversos mitjans de comunicació escrits i els llibres de text, tots mostren una realitat cultural i lingüística restringida i manipulada: la llengua i la cultura castellana hi tenen una presència predominant, exclusiva. Nosaltres som, en aquest context espanyol, solament folclore regional, com a molt cantonalisme irreductible. A pesar d’això, la nostra existència, tot i la precarietat a què ens sotmeten, serveix de coartada per a un discurs de tolerància lingüística i cultural que la realitat desmenteix rotundament. Aquesta situació discriminatòria ha impedit la normal presència i projecció de la nostra literatura en els principals mercats culturals del món. El castellà, llengua oficial de l’estat Espanyol, si bé ocasionalment ens serveix de pont cap a aqueixos mercats exteriors, també és cert que, en la mesura que té reconegut un rang superior en la configuració lingüística i cultural de l’estat, ha entrebancat el coneixement i la projecció exterior de la literatura en català. Aquesta situació s’agreuja en el cas valencià, ja que mentre Catalunya i les Illes han signat acords de promoció exterior, al País Valencià el govern del PP continua marginant la literatura en català i els seus creadors.

Parem ara atenció a un fenòmen d’actualitat de les lletres angleses que alhora ens ajudarà a perfilar quines poden ser les conseqüències potser més nocives de la globalització. És el cas d’un seguit d’escriptores i escriptors d’origen hindú però d’expressió anglesa que en aquests moments cotitzen elevadament en els mercats literaris: Vikram Seth, Kiran Desai, Arundhati Roy, entre d’altres. Educats o no a l’estil colonial, no han dubtat a rebutjar la llengua de la comunitat cultural de què provenen, fins i tot que literaturitzen, i empren com a l’idioma literari el de l’antiga metròpoli; és a dir, l’anglès.

Possiblement si no ho hagueren fet així, la seua literatura, que ara tothom lloa i aplaudeix fins a trencar-se les mans, es moriria d’ignorància universal al seu propi país. Aquests escriptors han trobat en l’anglès no únicament la seua forma d’expressió, sinó unes possibilitats de promoció a escala mundial impensables en la seua llengua d’origen. I no serà menester adjuntar-hi més exemples il.lustratius d’autors o autores africans, asiàtics, americans...

El fet, però, és que aquesta literatura de defecció cultural i lingüística està obtenint un ressò important. L’elecció d’usar una llengua colonial és, en aquestes circumstàncies sociopolítiques, cada vegada més una condició indispensable si es vol obtenir un mínim reconeixement, i, doncs, poder accedir als canals importants de promoció internacional.

Nosaltres formem part d’una cultura amb escàs pes demogràfic, és a dir, tenim una clientela lectora poc rendible econòmicament, si més no des de l’actual perspectiva d’expansió comercial. Les tirades dels nostres llibres són, en la majoria dels casos, irrisòries comparades amb les literatures de vell rang imperial. I en aquest Món Global en construcció accelerada, no cal dubtar-ho, s’hi fomentaran encara més les antigues llengües colonials. Per simple aritmètica comercial: aglutinen quantitats de lectors –de clients potencials– molt més nombroses, per tant més rendibles. De fet, la noció de "literatura" està devenint en una simple activitat industrial; el seu producte creatiu és rebaixat al paper de simple mercaderia i, per tant, la seua subsistència queda condicionada, ara més que mai, a les lleis del mercat.

No vull dir amb tot açò que les nostres, i les altres literatures en idèntica condició minoritària, seran erradicades de la faç de les llibreries com un malsà còlera comú. Subsistiran, per bé que en condicions de mercat marginal, com ho són tantes literatures ignorades en llengües pròpies d'Amèrica Llatina o d'Àsia, posem per cas. Serem les "literatures tribals", enfront de la "literatura global" de major rendibilitat econòmica.