El context de la follia

L'evolució en la representació de la imatge bíblica de l'insipiens té lloc d'una manera paral·lela a la introducció de nous motius -no necessàriament bíblics, sinó també profans- en el món de la il·lustració dels saltiris. Les representacions de la follia es mantenen estables i amb una relació de fidelitat al text considerable al llarg dels segles XII i XIII. La segona meitat del segle XIII i, sobretot, el segle XIV, és un període de gestació del que serà el nou foll-bufó del segle XV, un moment de transició, també d'eclecticisme. Encara no han desaparegut els motius tradicionals, però ja s'apunten els nous emblemes. L'evolució iconogràfica de l'insipiens és evident; dista molt de ser el foll nu, amb aspecte de pobre, tonsurat i primitiu dels inicis. Ha entrat en escena un nou personatge, el clown, l'arlequí. Observem com a la representació tradicional del foll s'hi afegeixen nous emblemes: la substitució de la maça pel ceptre -demostració fefaent d'una evolució del concepte de foll cap a un estadi més avançat de l'escarni i la burla institucionalitzades-, l'aparició de barrets, picarols i bufetes diversos, i l'enriquiment considerable de les vestidures.

Aquests emblemes ja no poden provenir del món religiós igualment que del profà. S'observa un retrocés important del primer respecte del segon. Així, de la mateixa manera que la inicial miniada dels salms 13 i 52 era un lloc idoni per reprendre conductes reprovades en els textos bíblics oblidant la generalitat i centrant-se en la personalització -actitud de David, conducta suïcida de Saül...-, també serà, des d'ara, el lloc idoni per a explicar i recrear episodis contemporanis de les vides dels mecenes i dels artistes. És el moment en el qual el rostre de l'insipiens pren les característiques físiques de coneguts bufons. Alguns fets històrics també quedaran reflectits en l'espai tradicionalment reservat al foll per a posar-hi de manifest conductes folles. Pensem, per exemple, en la il·lustració de Jean le Noir en la qual hi ha dos personatges en escena. N'hi ha un que beu d'una copa, l'altre l'envesteix amb una maça; tots dos, però, van vestits de manera similar, ambdós poden ser presos per folls. Tanmateix, la història ens explica que el que beu és el jueu que està expiant un càstig -haver enverinat l'aigua de Carcassona i haver provocat la vinguda de la pesta. Què hem de pensar d'aquesta peculiar manera de representar l'insipiens? Havent desaparegut el pa i no essent-hi Déu, ja no hi ha res que el lligui al text bíblic. Només podem concloure que la imatge d'aquest pintor és fruit dels desitjos del seu mecenes, Jean le Bon, que ha aprofitat l'espai del salm 52 del seu saltiri per condemnar una conducta, la dels jueus, que és reprovable i que mereix ser castigada. Una conducta de follia. L'adequació de la il·lustració dels salms 13 i 52 al pas del temps és, sense cap mena de dubte, un fet consumat.

En definitiva, estem davant de variacions sobre un mateix tema, perquè el tema -això és diàfan- sempre és, d'una manera o altra, la follia. Una conducta reprovada, primer, als ulls de Déu i, més tard, als dels homes. La tasca de recopilació iconogràfica a nivell internacional ens ha permès verificar la hipòtesi de sortida, és a dir, com la imatge del foll varia al llarg de l'edat mitjana, de la imatge bíblica a la representació profana. Iconogràficament, hem demostrat amb la reproducció de 350 imatges, 280 de les quals són inèdites i sense comptar les que tenim filiades i documentades, que la imatge de la follia pateix una evolució paral·lela a la dels seus emblemes, fins a arribar a envair textos i imatges en la tardor medieval. I en el terreny literari, la follia evoluciona de menys a més. Dit d'una altra manera, si en començar el recorregut en els nostres textos, la follia és un episodi, una peripècia que només afecta l'heroi, en acabar, hem vist com la follia s'allarga en l'espai i en el temps i s'apropia de més d'un personatge o l'abassega en diverses ocasions, fent del boig un autèntic alienat que, en una mateixa obra, pot experimentar categories distintes de folls i follies.

La follia, en els textos literaris, sempre és aventura, viatge cap al desconegut i ascesi. Els models es tenen molt clars i, amb major o menor grau, s'imiten. Tanmateix, hem observat un procés de recreació, de reescriptura dels models del passat. I és que, tal com el modulen en el seu present els diferents escriptors que han "refet" els episodis de follia precedents, el passat és alhora font d'inspiració i font de contradicció que permet crear i construir noves ficcions que, per bé que refent la tradició, innoven. L'apropiació de l'antic és un camí vers la creació de nous rostres per a la follia. L'imaginari constitueix el lloc únic i mític en el qual es barregen tots els elements de la realitat, a través d'una fusió que desvetlla les tensions subjacents a l'ordre cultural.

En aquest sentit, voldríem remarcar que sempre hem intentat basar les interpretacions pictòriques en la textualitat que, al nostre entendre, genera les imatges. Tanmateix, com indiquen Finke i Shichtman:

		"Textuality, however, is never pure, never simply a freeplay of signifiers divorced from social, historical, and literary contexts ..." [11]
		(Finke i Shichtman)

Així, la intertextualitat que hem remarcat esdevé la caixa de ressonància de multiplicitat de símbols culturals, descriu el complex procés de la lectura i examina, no solament el text en ell mateix, sinó com el text modela la seva audiència.

L'anàlisi intertextual és un nom relativament nou aplicat a una vella tècnica que permet elucidar el significat de textos literaris estudiant les interrelacions existents entre un text i textos precedents. Al segle XII i XIII, allò que nosaltres anomenem intertextualitat s'anomenava translatio studii i era un principi aplicat sistemàticament. Per això és especialment apropiat aplicar aquesta tècnica a l'estudi d'obres medievals, per tal com cada obra medieval reflecteix, deliberadament, la fusió de diversos fragments textuals, ja sigui glossant-los, comentant-los, imitant-los o reescrivint-los. En qualsevol cas, es tracta de dur a terme una hermenèutica de la imatge i del text, és a dir, mirar de trobar aquella propietat d'un discurs per la qual el discurs esdevé comprensible. Per la seva mateixa etimologia, derivada d'Hermes -mediador entre els déus i els homes-, "hermeneutics involves both reception and transmission mediating between a text viewed as self-referential system and as a participant in an extratextual system-another mind, another era, an alien discourse"[12]. Al mateix temps, esperem haver aconseguit que la massa desordenada de partícules que hem definit com un calidoscopi de formes i colors s'uneixi en una figura bella i simètrica, la del rostre de la follia a l'edat mitjana. Hem intentat buscar els trets convergents de la seva gènesi i contrastar els perfils divergents del seu desenvolupament.