La miniatura

Pel que fa a les imatges de folls que trobem a les capitals miniades o als marges dels manuscrits, val a dir que estem en un camp en el qual s'utilitzen els mateixos emblemes per a referir-se a folls pecadors, posseïts o temptats pel maligne, que a folls que viuen la follia com una penitència voluntària per a aparèixer com a savis davant dels ulls de Déu. D'altra banda, i aquí està, al nostre entendre, el vèrtex de la qüestió, cal atribuir l'origen d'aquests emblemes i establir-ne la procedència. Un cop fet això, hom s'adona que, per bé que puguin tenir un origen textual, en uns casos, i real, en uns altres, la follia i la manera de tractar els bojos evoluciona al llarg de l'edat mitjana. A mesura que es produeix aquesta evolució, observem com el foll que havia començat essent un marginat, un exclòs de la societat, acaba esdevenint la imatge especular del rei, això és, exercint un paper decisiu al bell mig de la cort. Dins d'aquesta evolució té lloc la substitució de motius o d'emblemes, que, cada cop més, al final de l'edat mitjana, ens parlarà iconogràficament del foll amb trets de bufó.

El foll és un reprovat, un marginat, una figura privilegiada que és competència de tots i de ningú. Tan aviat odiat com temut o respectat, se li adjudiquen unes marques de reconeixement i d'infàmia que esdevenen autèntics emblemes de la seva condició. En el terreny de les arts plàstiques, la constricció a la rígida gramàtica del llenguatge iconogràfic possibilita que, de bell antuvi, trobem uns signes definitoris clars i recurrents. En l'anàlisi hipertextual, que adjuntem com a estudi de cas, hem demostrat que l'origen de tots i cadascun dels motius no procedeix directament del text i que la seva interpretació és susceptible de patir modificacions, deixant un camí obert per als il·lustradors, per suggerir noves interpretacions del text. La follia és un impàs, més o menys llarg, que ha de permetre el renaixement de l'afectat per aconduir-lo cap a una vida millor. La follia masculina en l'occident medieval és, en definitiva, una iniciació.

És, doncs, en aquest punt de la interpretació de les imatges on apareixen les suspicàcies i les intuïcions que no poden ser afirmades amb rotunditat. Hi ha artistes que pinten el foll en solitari, d'altres que l'acompanyen d'un rei, de Crist, del dimoni, de tots dos... El grau de llibertat que l'Església els deixava per innovar era, lògicament, estret. Tanmateix, si la imatge es relaciona amb altres episodis bíblics, amb contextos similars, queda legitimada i és acceptada. Hem intentat posar de manifest la intertextualitat, que apareix en algunes il·lustracions dels salm entesa com un fenomen que orienta la lectura d'un text, que, eventualment, en governa la interpretació, i que és el contrari d'una lectura lineal. En el cas de les il·lustracions, però, com que el que tracten de fer és reescriure visualment l'escriptura textual del salms, no hi ha dubte que es tracta d'un intertext del conjunt de textos de la Bíblia.

La capacitat dels il·lustradors i la seva arbitrarietat subjectiva per recollir les intencions originals del text és present en aquelles escenes en què no existeix una aparent relació de causa-efecte entre text i imatge. En aquest estat de coses podem parlar de les il·lustracions del salm Dixit Insipiens com a quadres intertextuals de follia i que, per tant, superen el concepte de motiu. Fent una transposició al terreny de la imatge del que Eco ha definit en la literatura, entenem per quadre intertextual un esquema de tipus iconogràfic que forma part d'un repertori seleccionat i restringit de coneixements que tots els membres de la cultura medieval posseïen [8]. Tot aquest discurs, però, està encaminat a fer encara una altra translació: parlar d'isotopies en l'anàlisi de les miniatures referides al motiu de la follia. En efecte, si estem d'acord que la isotopia és el nivell de sentit d'un text, un fenomen de caràcter semàntic, i el topic és una eina o instrument metatextual, un fenomen de caràcter pragmàtic, estaríem en condicions d'establir el raonament següent. El tema o topic és una hipòtesi que depèn de la iniciativa d'aquell que formula la pregunta: "de què es parla aquí?" Per la qual cosa el text pot contenir de manera explícita marcadors que serveixin de guia a l'hora de respondre la pregunta, això és, a l'hora d'establir un nivell de coherència interpretativa que Eco, basant-se en Greimas, anomena isotopia, i que no és altra cosa que el conjunt de categories semàntiques redundants que permeten la lectura uniforme d'una història. Els marcadors que han de servir de guia serien, en primer terme, és clar, el fet que la miniatura es circumscrigui al text de la inicial miniada i, en segon lloc, els emblemes, els paisatges, la representació dels trets del rostre, els personatges que acompanyen el foll, les actituds d'aquests, etc. Així, en el moment en què es dóna una certa innovació iconogràfica, el lector és capaç d'interpretar-la ràpidament no solament perquè coneix abastament el significat del text, sinó també perquè l'al·lusió pertany a aquell univers de coneixements semiòtics que ell reconeix i domina.

Només d'aquesta manera es poden explicar aquells casos en els qual no hi ha cap mena de referència al text i, en canvi, perquè està acompanyant el salm 52, tothom identifica allò que el miniaturista ha representat com un acte de follia. Això no obstant, volem deixar en l'aire aquesta qüestió, la resposta de la qual no està en condicions de ser asseverada i no fingirem tenir-ne la resposta. En aquest sentit, a l'estudi de cas presentem exemples compromesos i en suggerim possibles lectures. Per exemple, el comentari dels Salms de Sant Agustí, en el qual sota la imatge d'un cavaller, fortament armat i a cavall, resa la interpretació següent: "Amant hoc saeculum et non amant Deum". Aquesta és la falta de l'insipiens que apareix en la capital miniada. La seva follia és la cavalleria. D'això Garnier en diu "il·lustració temàtica dels salms [9]". Nosaltres apuntem que és capacitat d'innovació i d'adequació als temps, capacitat de la qual s'havia dubtat llargament [10] i que aquí, pensem, queda posada de relleu.

Així, a poc a poc les exigències dels mecenes urbans i laics fan variar els preceptes i adeqüen, tant com poden, la seva realitat a la realitat de la representació. Amb el temps, el foll s'anirà convertint en el boig de la vida quotidiana, en l'amenitzador de les vetllades als castells, en el bufó de la cort. Aquest procés de canvi és constatable a partir del testimoni gràfic que suposa la transformació o substitució dels emblemes.