El llenguatge iconogràfic

Recórrer a les imatges, a les arts plàstiques, al llenguatge iconogràfic sembla indispensable, sobretot, perquè en el període al qual ens referim poden ajudar, encara més que la literatura, a fer-nos una idea global dels emblemes distintius del boig. I és que les arts plàstiques estan més condicionades que no pas la literatura a crear un conjunt de signes emblemàtics que permetin la ràpida i universal caracterització del foll. I no només hi estan condicionades, sinó que, al mateix temps, es veuen constretes a la rígida gramàtica del llenguatge iconogràfic. Entenem per llenguatge iconogràfic els procediments que utilitza un artista per a expressar sentiments i/o idees o per a il·lustrar un relat, com també el conjunt de signes i relacions que han estat utilitzats de manera constant i universal amb la mateixa significació, prescindint de la matèria que s'ha de representar o de l'estil propi de l'il·lustrador [1]. De vegades, s'ha posat en dubte l'originalitat de la miniatura i s'ha reduït a la mínima expressió la creativitat dels il·luminadors [2]. Tanmateix, tenint en compte que la composició general i el tema vénen imposats per la tradició, la part inventiva és força remarcable. La imitació de l'artista no sempre és un mer esclavatge; ans al contrari, aquest mira d'expressar idees diferents utilitzant de maneres diverses els elements i les relacions que constitueixen el seu llenguatge. Cada il·luminador, treballant en la solitud del seu estudi, lluny de la homogeneïtzació que va representar, segles més tard, l'invent de la impremta, crea la seva pròpia figura de l'insipiens. Tots s'assemblen, però no n'hi ha cap d'igual. Aquest aire que els uneix i els fa intel·ligibles per a la comunitat a la qual van adreçats és l'essència del llenguatge que utilitzen i que reinventen a cada traç.

El llenguatge iconogràfic es constitueix a partir d'un conjunt d'elements i de les relacions que entre ells es puguin establir. Les múltiples combinacions existents permeten crear imatges que confereixen als elements representats significats perceptibles i intel·ligibles per una comunitat que els domina. Simplificació, constància i repetició són les característiques essencials d'un sistema destinat a la comunicació. Els elements, simples o complexos, són els fonemes d'aquest llenguatge, que podrien anomenar-se, accepteu la metàfora, unitats mínimes distintives. Però, construït per combinacions de figures, el llenguatge de la imatge es desenvolupa i s'enriqueix en la mesura que la seva morfologia i la seva sintaxi es fixen en l'espai i el temps. El símil amb la llengua i les paraules és adient, perquè les imatges també consten d'un significant, que són els elements, i d'un significat, que és el codi interpretatiu que la comunitat a la qual van adreçades comparteix. D'aquesta manera, el fet que un element sigui més gran o més petit, estigui situat a sobre o a sota, o al costat d'un altre element, té un significat que pot ser precís i inequívoc, però també simbòlic. No oblidem la contundent afirmació del filòsof hindú Ananda Coomaraswamy: el simbolisme és l'art de pensar en imatges. En efecte, la imatge és la millor formulació possible d'una realitat absent de la qual és inseparable i només amb la qual té sentit. Sant Pau va formular la noció essencial sobre la conseqüència immediata del contacte amb el que és visible quan va dir "Per visibilia ad invisibilia" (Rom. 1, 20), és a dir, penetrar per analogia en el món dels fets espirituals i morals. Com ha explicat Juan Eduardo Cirlot, el simbolisme s'organitza en la vasta funció explicativa i creadora com un sistema de relacions molt complexes en les quals el factor dominant és sempre de caràcter polar, lligant els móns físic i metafísic [3]. L'ordre simbòlic s'estableix per la correlació general d'allò material i espiritual (visible i invisible) i pel desplegament de significacions. La imatge bidimensional inclou una doble existència espacial. D'una banda, pressuposa un espai narratiu que exigeix una comprensió progressiva -"narració de la mirada"- i, de l'altra, posseeix un espai iconogràfic propi.

Sembla clar que les arts plàstiques necessiten designar arquetipus diàfans que possibilitin la transmissió d'informació, això és, la comunicació i la comprensió. A l'hora de crear, els autors d'aquestes representacions iconogràfiques estan al servei del llenguatge visual. Estan sotmesos, conscientment o inconscient, a un nombre de regles, usos i altres imperatius que els converteix en mestres de la gramàtica de la imatge, sense que això els hagi de restar originalitat o llibertat de creació, afirmació que s'encarregarà de demostrar l'anàlisi iconogràfica dels emblemes de la follia. Per a anar més lluny en la interpretació de les imatges a través d'un estudi metòdic del llenguatge iconogràfic, calen uns requisits o premisses que Garnier ha enumerat en forma de condicions. La identificació dels signes, l'establiment de relacions dels trets i la comprensió del conjunt no progressen amb seguretat, sense aquestes cinc condicions:

• La primera consisteix a fer recaure les anàlisis sobre un nombre suficient de documents per tal que els casos particulars esdevinguin negligibles.
• La segona ha d'esforçar-se a establir el llenguatge a partir d'una imatgeria constituïda a la llum dels textos.
• La tercera insisteix que, en la mesura que sigui possible, s'ha de tenir en compte la cronologia.
• La quarta remarca que tant en l'estudi del llenguatge com en l'estudi de les realitats que ell expressa, no s'ha d'admetre com a postulat que les imatges siguin només rèpliques de text.
• I la cinquena consisteix a no cedir a la temptació de trobar en elles les peces justificatives de teories ja acceptades [4].