|
La representació
Matèria
i forma. Això és la imatge. Les relacions que
s'estableixen entre elles susciten diverses concepcions, diverses
maneres d'entendre l'art medieval. El fet de saber si la forma imita
o no la matèria de l'objecte representat és només
rellevant per a la història dels estils artístics.
La veritable i eterna qüestió de fons en les textualitats
a les quals ens referim, això és, imatge i text, és
la relació entre la imatge i la realitat. Es tracta de
saber copsar el procés d'adaptació, el trajecte que
hi ha de l'una a l'altra, la translatio que els medievals efectuen
entre totes dues. La imatge és un acte de consciència,
consciència de quelcom que implica al subjecte tant com a
l'objecte. Això no obstant, i per obra de la creació
artística, la imatge resultant ja no és la cosa que
representa, sinó una realitat per ella mateixa, una altra
cosa, una cosa en si.
S'ha dit que cap al 1300 l'Occident sembla incapaç
de concebre un espai invisible. Es dóna la circumstància
que Déu -que és considerat immaterial per acte de
fe i sota pena d'heretgia- és representat, és materialitzat,
rep una forma física. De fet, és com si l'home de
l'occident medieval necessités que els seus sentits donessin
testimoni de qualsevol espai. Quan aquesta operació no era
possible, llavors es convertia l'objecte a representar en una imatge
al·legòrica. En aquesta obsessió per visualitzar-ho
tot (veure és conèixer), quan l'artista medieval
dibuixa, talla, esculpeix, pinta, il·lustra una imatge, immediatament
l'està ubicant en el món. Li hi està donant
cabuda com una realitat nova: realització i presència.
Presència en l'espai. Justament, és en els diversos
modes de relació amb l'espai que s'observa la particular
forma que cada època ha tingut per a ubicar-s'hi, per a habitar-lo,
per a pensar-lo.
L'art medieval presenta figures autònomes, deslligades
de la seva extensió o forma material, que adquireixen un
valor propi i s'ofereixen a la interpretació a partir dels
vincles que es creen a un nivell icònic. Aquest teixit icònic
medieval, en un fantàstic equilibri entre la tendència
abstracta heretada de les profunditats de la prehistòria
europea i el sentit figural dels clàssics, arriba a representar
la totalitat del món perceptible, la totalitat del món
conegut, la totalitat del món, tout court.
|