La representació

Matèria i forma. Això és la imatge. Les relacions que s'estableixen entre elles susciten diverses concepcions, diverses maneres d'entendre l'art medieval. El fet de saber si la forma imita o no la matèria de l'objecte representat és només rellevant per a la història dels estils artístics. La veritable i eterna qüestió de fons en les textualitats a les quals ens referim, això és, imatge i text, és la relació entre la imatge i la realitat. Es tracta de saber copsar el procés d'adaptació, el trajecte que hi ha de l'una a l'altra, la translatio que els medievals efectuen entre totes dues. La imatge és un acte de consciència, consciència de quelcom que implica al subjecte tant com a l'objecte. Això no obstant, i per obra de la creació artística, la imatge resultant ja no és la cosa que representa, sinó una realitat per ella mateixa, una altra cosa, una cosa en si.

S'ha dit que cap al 1300 l'Occident sembla incapaç de concebre un espai invisible. Es dóna la circumstància que Déu -que és considerat immaterial per acte de fe i sota pena d'heretgia- és representat, és materialitzat, rep una forma física. De fet, és com si l'home de l'occident medieval necessités que els seus sentits donessin testimoni de qualsevol espai. Quan aquesta operació no era possible, llavors es convertia l'objecte a representar en una imatge al·legòrica. En aquesta obsessió per visualitzar-ho tot (veure és conèixer), quan l'artista medieval dibuixa, talla, esculpeix, pinta, il·lustra una imatge, immediatament l'està ubicant en el món. Li hi està donant cabuda com una realitat nova: realització i presència. Presència en l'espai. Justament, és en els diversos modes de relació amb l'espai que s'observa la particular forma que cada època ha tingut per a ubicar-s'hi, per a habitar-lo, per a pensar-lo.

L'art medieval presenta figures autònomes, deslligades de la seva extensió o forma material, que adquireixen un valor propi i s'ofereixen a la interpretació a partir dels vincles que es creen a un nivell icònic. Aquest teixit icònic medieval, en un fantàstic equilibri entre la tendència abstracta heretada de les profunditats de la prehistòria europea i el sentit figural dels clàssics, arriba a representar la totalitat del món perceptible, la totalitat del món conegut, la totalitat del món, tout court.