Les imatges

Des de la nit dels temps, el desordre mental ha estat una qüestió inquietant i misteriosa. Sens dubte, aquesta inquietud i aquest misteri provenen de la mateixa noció de diferència. Hem intentat argumentar les bases d'aquesta estètica de la marginalitat basant-nos en el fet que la follia és, en qualsevol de les seves manifestacions, una desviació del codi social, moral i discursiu. Aquesta diferència es converteix, progressivament, en exclusió, per la qual cosa els homes de l'edat mitjana van intentar aïllar i assenyalar molt clarament els afectats a través d'un cert nombre de trets, entre els quals trobem: la tonsura (total, parcial, irregular o en forma de creu); unes vestidures especials (colors vius, formes esparracades o nuesa absoluta) i uns atributs que, per si sols, no tenen cap significat especial, però que, agrupats i contextualitzats, esdevindran propis del foll (maces, ceptres, bufetes de porc inflades, caputxons...). Aquests són, tots, signes d'infàmia, la missió dels quals era permetre a la població "normal" de reconèixer un grup o col·lectiu "especial o anormal", com es vulgui: els bojos.

La follia medieval es dedueix a partir dels deliris del discurs de la persona que la pateix, però, sobretot, de les aberracions del seu comportament. Encara més, en un univers espiritual com el de l'edat mitjana, on tota significació es revesteix de signes visibles i de símbols, la follia es designa ella mateixa arborant marques tradicionals i cobrint-se d'atributs al·legòrics, els quals, a més de manifestar-la, li permeten tenir el seu lloc en l'organització jeràrquica de la societat, presentant-se així, amb els seus emblemes distintius, com un veritable status entre la multitud dels "états du monde". Tonsurat, afaitat, vestit grollerament, desfigurat i amb la maça al coll, el foll, singular homo viator, està disposat a emprendre la seva odissea particular.