El comentari de text i els estudis literaris

Els estudis literaris s'han realitzat a partir de dues bases enormement sòlides i d'una llarguíssima tradició: la història literària, que fixa els condicionants polítics, socials, biogràfics, d'història de la llengua, d'influències literàries, etc., i la crítica textual, que fixa, prepara i estableix un text com a punt de partida indefugible per a la lectura i l'estudi. Amb tot, també s'ha de parlar de l'estilística i de l'hermenèutica, que compten amb una tradició significativa al nostre país. En efecte, existeixen maneres diverses d'ordenar o presentar les literatures occidentals, la història de la literatura, la literatura universal. En primer lloc, es pot realitzar un recorregut a través de les diverses literatures nacionals i observar com aquestes reflecteixen l'entramat "espiritual" de les diverses èpoques de la civilització o períodes històrics (Hegel, Croce...). Seguint en aquesta línia, també es pot veure la història de la literatura com un reflex de les causes econòmiques i les determinacions d'ordre polític i social de tota cultura en un moment determinat de la seva evolució històrica (Marx, Lukács, Goldmann). Encara aprofundint en aquests aspectes extrínsecs de l'estudi literari, hom pot acarar-se a les produccions literàries entenent-les com a producte d'unes circumstàncies ambientals més concretes que les circumstàncies històriques, això és, fixant-se en les determinacions de medi, raça o moment històric -milieu, race, moment- (és el cas de Taine).

Però també existeix el recurs a la influència dels clàssics per estudiar el vast llegat de la tradició literària en els diversos períodes literaris (Curtius, Highet). I així s'arriba a l'estudi de la literatura sota el prisma d'una determinada classificació d'origen estètic utilitzada fins a la sacietat en el segle XIX, però que avui es posa en dubte o, si més no, resulta extremadament sospitosa: la periodització de la cultura en etiquetes com les de Renaixement, barroc, manierisme, etc. L'anàlisi literària a la llum de certs paràmetres temporals o d'època s'ha revelat molt imprecisa, confusa i poc útil a l'hora de definir o, millor, etiquetar grans autors com Cervantes, Goethe, Balzac, Flaubert, Hölderlin o Baudelaire que es resisteixen i s'escapen a qualsevol compartimentació. Passant d'escoles o estils a llengües i nacions, també s'ha estudiat la literatura a partir dels conceptes de llengua i nació. Amb tot, aquesta classificació no resulta gens adequada per a referir-se a períodes anteriors a la formació dels moderns estats i nacions, d'una banda, i per acarar-se a escriptors que presenten dificultats en aquest sentit, és a dir, a autors com Joyce o Kafka. Deixant de banda aquestes consideracions culturalistes o suposadament sistemàtiques des del punt de vista historicoliterari, també es pot parlar de les consideracions formalistes respecte de la literatura. Així, si es procedeix d'allò particular al que és general, és a dir, del llenguatge, de les estructures i procediments lingüístics a la literarietat, de manera metacrònica, s'aconsegueix un estudi de la literatura des de la seva fidedignitat. El risc d'aquest procediment és l'excessiva desvinculació de l'entramat històric que pot acabar desvirtuant el sentit d'una obra en ares d'una pretesa cientificitat.

Així, doncs, es pot concloure que tant si es procedeix a la historització de la literatura des del seu contingut i, per tant, del seu àmbit pròpiament històric, com si s'hi procedeix des de models purament formals, desvinculant la literatura de la història, existeixen problemes insalvables que no permeten una comprensió global i completa de la literatura. Per la qual cosa, si hem de renunciar a la idea de sistema literari, cal adoptar posicions que tinguin a veure amb un estadi intermedi o, si això no és possible, arribar a una història de l'art a partir de la història dels escriptors, de les institucions i de les tècniques, que és com conclou René Wellek el seu llibre La historia literaria. Problemas y conceptos [1]. En definitiva, abastar la història literària com la història de les obres literàries (Roland Barthes) i poder entrar de ple en el terreny de la literatura comparada. Aquesta disciplina, per la seva banda, proposa una aproximació a la literatura que atengui els fenòmens específicament literaris de manera general, independentment de la tradició literària concreta en què es donen. També és un dels seus objectius fer entrar en relació la literatura amb altres expressions culturals, com ara l'art, la filosofia, la història i l'antropologia. Al cap i a la fi, la literatura comparada mira de rendibilitzar, des de la crítica, una evidència de l'activitat creativa: la relació que els escriptors estableixen més enllà de les fronteres i les llengües, d'una banda, i per sobre de la diversitat de les pràctiques artístiques i culturals, de l'altra. A partir d'aquestes dues premisses bàsiques s'ordenen un munt de possibilitats de lectura de les obres literàries i s'obren nous camins en la interrogació crítica. El marc de la literatura comparada, doncs, és tan vast com la imaginació i la capacitat d'associar idees de qui l'assumeixi com a perspectiva crítica.

Ara bé, la història literària i la crítica textual sembla que no arriben a penetrar en la profunditat del secret del text mateix. És cert que n'estableixen les condicions de legibilitat: d'una banda, fixen allò que ha de ser objecte d'estudi -crítica textual- i, de l'altra, situen aquest objecte d'estudi dins d'un conjunt de dades històriques que ens ofereixen la possibilitat d'iniciar-nos en la comprensió global de l'obra literària. Aquest hauria de ser el desig, tal vegada utòpic, de qualsevol intent d'anàlisi de la literatura. La mateixa literatura ha de constituir el punt de partença i el punt d'arribada dels estudis que l'afecten. El text sempre ha de ser l'element imprescindible i primordial a l'hora d'establir-ne el seu sentit i com més mètodes i perspectives s'utilitzin que permetin la seva intel·ligibilitat, enriquir el seu significat i la seva constant i infinita tensió amb el saber; més completa, global i enriquidora en resultarà la lectura. Perquè això és diàfan, la lectura és el principal acte a realitzar a l'hora d'acarar-se amb el missatge literari, amb un text, amb la literatura. La lectura és el primer dels tres moments [2] de contacte amb l'esperit de l'escriptor, amb l'essència de la creació. Seguidament, interpretació i valoració, si és que volem anar més enllà del gaudi immediat del plaer de llegir.