La teoria literària com a acostament al text

Per a superar les diferències existents entre nosaltres com a lectors i una obra mitjançant la reconstrucció del sistema lingüístic, dels codis culturals i dels models literaris, els estudis literaris s'han anat ramificant en una sèrie de camins que, utilitzats de manera global, haurien de permetre una comprensió total del text. La crítica literària i la història de la literatura intenten caracteritzar la individualitat d'una obra, d'un autor, d'una època o d'una literatura, però aquesta caracterització només pot aconseguir-se en termes universals sobre la base d'una teoria literària, de la teoria literària. La teoria de la literatura és un organon metodològic que, per bé que es pot considerar hereva de les poètiques i els estudi retòrics tradicionals, és una disciplina literària nascuda el segle XX i que acapara l'atenció sobre les investigacions literàries en el moment present. En efecte, la teoria de la literatura estudia els principis, categories i criteris literaris. La crítica literària estudia les obres literàries des d'un punt de vista sincrònic, mentre que la història de la literatura ho fa des d'un punt de vista diacrònic. Tanmateix, és força difícil d'establir una distinció neta entre totes tres disciplines, si més no a l'hora de la seva utilització o aplicació pràctica i el més recomanable fora una interrelació entre teoria i pràctica en un esforç totalitzant que permetés assolir un objectiu comú a totes elles: la comprensió i dotació de significat d'un text.

La pràctica dels estudis literaris, doncs, està directament relacionada amb una sèrie de coneixements teòrics, de metodologies aplicades a la investigació creadora, que es complementen amb l'actitud crítica davant de l'obra literària. El mètode pressuposa una profunda presa de consciència sobre la forma que ha d'adoptar la investigació creadora. En efecte, la metodologia, és des de ben antic una metàfora el sentit de la qual és "seguir les traces", amb la qual cosa hem d'entendre-la com un camí mitjançant el qual aproximar-nos a la "veritat". Partint, doncs, de la idea de la metodologia com una eina, com un complement fonamental en l'educació literària, és com pensem que aquesta pràctica hauria de tenir cabuda dins de l'àmbit de les humanitats. La filologia, sens dubte, és el punt cabdal del contacte amb el text, ja que es proposa reconstruir el text com a tal i el sistema que d'ell depèn, això és, fer-ne una reconstrucció textual i lingüística, per poder expressar els codis que regeixen l'escriptura literària. L'enfocament filològic és previ a la comprensió del text, n'assenta les bases. Tanmateix, per a arribar a elaborar-ne una intenció, una justificació, caldrà recórrer a disciplines com la història, la filosofia i l'estètica. Llavors queda completat el procés de reconstrucció històrica que permet anar més enllà en la recerca del sentit profund de l'obra. Això no obstant, paral·lelament o, millor, posteriorment a aquest procés de tall diacrònic, esdevé necessari conferir d'una dimensió sincrònica l'objecte d'anàlisi, és a dir, dur a terme una anàlisi interna de l'obra a través de diversos enfocaments metodològics.