Microhistòria i la història des de baix

Si la documentación nos ofrece la posibilidad
de reconstruir no sólo masas diversas,
sino personalidades individuales,
sería absurdo rechazarla.
Carlo Ginzburg, El queso y los gusanos

Venint d'un camí en part diferent al que fins ara hem apuntat, però que sota el meu punt de vist té punts de contacte molt fèrtils, en els anys 70 certs historiadors van sentir la necessitat de redefinir la seva recerca vers l'observació dels detalls i no de les grans sèries documentals; calia passar de la recerca centrada en les estructures i els grans desenvolupaments per anar a les concrecions efectives, a les persones individuals o als grups reduïts.

La pràctica historiogràfica que hom ha anomenat microhistòria proposa, d'una banda, "una reducció de l'escala de la investigació històrica per aïllar i examinar les diverses abstraccions del pensament social" -en la creença que l'observació microscòpica revelarà aspectes fins aleshores no observats-, i de l'altra, en un estudi intensiu de material documental i un rastreig detectivesc dels detalls, que hom anomena paradigma indiciari, i que se centra a descobrir la vivència personal per a arribar "a la història que els homes no saben que fan". No és estrany que nasqués al nord d'Itàlia on també Eco va donar vida al Guillem de Baskerville (mig Occam, mig Holmes) de El nom de la rosa, observador incansable de detalls significatius [14].

He dit que hi havia punts de contacte entre aquesta perspectiva i l'anterior, i és cert. D'una banda, els historiadors interessats en aquest mètode han defensat la possibilitat de rastrejar les vivències i les opinions dels individus, la descoberta dels trets d'una cultura popular en les restes que la documentació produïda pels poderosos o per l'Estat ens n'ha llegat (interrogatoris, per exemple, o bé textos prohibitius civils o religiosos que posen en evidència la puixança de les pràctiques o les creences que hom vol impedir). Si, a més, hom disposa dels textos generats pels propis membres de les classes populars (les cartes, els dietaris, els llibres de família, etc.), amb més motiu cal estudiar-los i extreure'n les conclusions necessàries per a arribar a caracteritzar un personatge, una família, un petit grup, un segment social.

En certa forma es vincula també amb l'ús de mètode biogràfic -avui rehabilitat en història- que té una llarga tradició tant literària com més científica en les ciències socials. Hom ha parlat de prosopografia des de baix per referir-se a la caracterització d'individus que fins llavors no formaven part de la història convencional i que podem anomenar els "sense història", els membres de les classes subalternes [15].

Certament la microhistòria o la història des de baix són etiquetes que viuen una constant discussió i problematització teòrica, mentre que a la pràctica es concreten un múltiples aproximacions que, tendencialment, s'hi refereixen en l'horitzó programàtic.

Un model d'història des de baix foren els anomenats Tallers d'Història -apareguts a Anglaterra i dels quals n'hi ha exemples entre nosaltres- en què la pràctica de la història es torna participativa i es dóna la possibilitat a persones corrents de veure's ells mateixos com a agents de la història i hereus d'un passat que els ajuda a autoidentificar-se. El perill és de caure en l'anecdotisme i l'antiquarisme, acusació típica dels historiadors professionals als participants en aquestes experiències, tot i la funció clara i militant de restituir llur història a grups socials que corrien el risc de perdre-la [16].

Hom ha tendit, doncs, d'uns anys ençà, a donar la veu als qui no tenen història, als qui no són els "grans protagonistes de la història", entesa en el sentit tradicional, com ja hem comentat. Aquesta aproximació es fa des dels indicis deixats per la vida i els conflictes vitals d'aquestes persones, i quan es pot fer des d'un text produït per alguna persona de les classes subalternes, té encara més sentit [17].

Carlo Ginzburg, un dels pares de la microhistòria, deia que el primer filòleg de la història fou el caçador del paleolític "que reconeixia en les petjades que un lleó que mai no havia vist, sentit, tocat o olorat realment havia passat per allà". S'ha parlat de l'interès filològic dels microhistoriadors culturals per a indicar que en la disposició de les fonts i les dades "respecten els estàndards positivistes més estrictes", però que els sotmeten a preguntes no gens convencionals. L'objectiu és una reconstrucció dels significats dintre dels seus contextos originals. Hom l'ha definit també com la ciència de la vivència o bé com una història etnogràfica del quotidià, i sovint es manlleva com a referència el concepte de descripció densa (o narració) de l'antropoleg Jack Goody, per a indicar aquesta necessitat d'àmplia contextualització, en diversos sentits del mot, del fet o la vivència concrets [18].