L'ANÀLISI DE LES FORMES CULTURALS - El text com a document

La història de la cultura escrita: filologia i història social
Microhistòria i la història des de baix · Un àmbit transversal de recerca

  Bibliografia associada

La història de la cultura escrita: filologia i història social

La vías de la escritura són de verdad infinitas; pero quizá
las menos conocidas y más oscuras, las aun no trazadas
en nuestros mapas son las que llevarán más lejos.

Armando Petrucci, Para una historia cualitativa del alfabetismo,
dins Alfabetismo, escritura, sociedad

Amplia fotoPer a llegir o estudiar un text escrit del passat o del present -sigui escrit a mà o amb qualsevol altre giny-, cal editar-lo prèviament, s'ha de tractar per a fer-lo intel·ligible i per a observar-ne les particularitats que la llengua del document en ofereix, veure el suport escriptori i la llengua en què és escrit. Abans d'entrar en el contingut cal fer tot això. Aquesta feina ha estat tradicionalment la pròpia de la filologia.

Subdisciplines filològiques com ara l'epigrafia, la paleografia, la diplomàtica, la crítica textual i l'edició de textos, que van néixer al XVII amb el nom de ciències auxiliars de la història, han tingut un desenvolupament extraordinari i tenen avui dia un conreu fèrtil. Tant pel que fa als textos antics com a edicions modernes d'obres literàries del present, des de les edicions crítiques més complexes -amb unes desenes de còpies manuscrites i algun exemplar imprès- fins a una simple presentació escolar o didàctica, des d'una obra emblemàtica del passat fins a la darrera novel·la de l'autor més popular, sempre hi ha la intervenció d'un editor, en un sentit ampli, que ens proporciona la base per a la nostra lectura sigui d'entreteniment, de reflexió, d'anàlisi... [6]

D'uns anys ençà, una línia innovadora d'investigació i d'estudi de les fonts escrites ha protagonitzat un empelt molt fecund entre aquestes disciplines de llarga tradició al món occidental i les perspectives de la història social i cultural i, més concretament, de la història de l'alfabetització i la història del llibre, alhora que es produïa una ampliació del camp de visió d'aquestes disciplines de base filològica que prestaven més atenció a altres tipus de documents i especialment als documents personals.

Del text personal en volen saber no solament el contingut en ell mateix o quin és el seu suport o eines escriptòries (com en els documents d'arxiu analitzats tradicionalment per a la història de l'escriptura estricta), sinó també les seves condicions de possibilitat (com és que l'autor escriu, com és que en sap), la mentalitat de l'autor que s'hi expressa (per què escriu, què ens vol dir, en què creu), les seves lectures (si llegeix, si té models quins són) i les experiències prèvies que expliquen el perquè del text (què el mou a escriure), el seu grau de domini de l'instrument lingüístic o escriptori o el seu grau d'alfabetització (com ha après a escriure), l'empremta d'altres llengües en la seva, quina funció social té l'escriptura en aquell context concret (si escriu tothom, quines classes, quins grups, si és una excepció o una raresa), etc.

Les preguntes que fem ara a un text escrit, qualsevol que sigui la seva naturalesa, són d'un ordre molt divers de les que tradicionalment fèiem en ordre, per exemple, al coneixement de l'evolució d'un tipus d'escriptura. Aquesta línia té en Armando Petrucci un exponent singular i un capdavanter, que ha tingut continuadors a l'Estat espanyol -sobretot els grups de València i d'Alcalá de Henares. La revista italiana (dir. A. Petrucci) Scrittura e civiltà representa aquesta línia des de fa anys i a Espanya des del 1994 la revista Signo, revista de historia de la cultura escrita s'ha adscrit a aquest corrent. [7].

Amplia fotoSón múltiples les aproximacions, més estadisticoquantitatives o més qualitatives, que des de la història social i cultural s'han anat ocupant de l'alfabetització d'ençà de l'assaig seminal de Carlo M. Cipolla (1969) sobre literacy a Europa [8]. Una primera aproximació sobre la capacitat de signar dels individus i l'estudi de llargues sèries de documentació oficial va deixar pas a l'estudi de les produccions escrites dels semianalfabets o dels alfabetitzats recents, així com l'estudi dels inventaris post mortem i les subhastes de llibres va matisar la simple possessió de llibres per anar vers les capacitats i els gustos de lectura, la circulació social del llibre, etc. [9].

Es tracta d'un camp d'estudi que engalza la filologia i la història social i que reinterpreta dades que ja eren allà, però que no havien tingut aquesta lectura. A. Petrucci es troba entre els rars investigadors que ha definit un objecte nou d'estudi, un saber original: passar de la paleografia erudita i descriptiva a una història dels usos de l'escriptura [10]. Va tenir precursors com el medievalista francès Henri Pirenne que "va intuir precoçment com els problemes de l'evolució gràfica poden esdevenir un observatori privilegiat sobre la història de la civilització i sobre la història social" [11].

Petrucci insisteix en la necessària valoració àmplia del context en què es produeix cada acte d'escriptura, que inclogui la complexitat dels usos de l'escrit i de les pràctiques d'escriptura (mecanismes d'aprenentatge escolars i familiars, el paper de l'ocupació, del treball i de la religió, el diversos graus d'apropiació de l'escrit des de la simple lectura bàsica a la producció...). I també afirma que només el treball analític intens sobre els testimonis escrits pot aportar la concreció de les etapes i les tipologies, indrets i protagonistes dels usos de la lectura i l'escriptura en el si d'una societat en procés d'alfabetització. És per això que aquest enfocament supera la descripció de les formes escrites per passar a l'anàlisi dels usos socials de l'escriptura.

En un sentit més globalitzador encara Peter Burke ha parlat de la necessitat d'una "història social de la llengua", sense distinció prèvia entre l'oral i l'escrit, per bé que per a certes etapes del passat únicament l'escrit és disponible. Ha explorat el paper de la conversa a la Itàlia d'època moderna, el silenci, la llengua com a marca de la identitat, i ha esbossat una eloqüent història del llatí postmedieval. De fet, manlleva aproximacions de la sociolingüística i de la història "externa" de la llengua, majoritàriament exercides per filòlegs, i clama per incorporar-les de dret a la història cultural. [12].

Finalment, vinculat a aquest àmbit, trobem la història de la lectura i de les formes de llegir, ja no simplement del llibre i de les seva materialitat. Les diverses recerques que en els darrers anys s'han anat produint han trobat una cristal·lització en Historia de la lectura en el mundo occidental dirigida per Roger Chartier i Guglielmo Cavallo. La condició per a aquestes reflexions de síntesi són els treballs microanalítics i macroanalítics anteriors: des de l'estudi dels llistats de llibres posseïts a les biblioteques particulars fins als llistat que podem obtenir de les lectures de persones de les classes subalternes, des de l'estudi de les biblioteques antigues o modernes, públiques o privades, fins al negoci del llibre per part de llibreters i impressors. Tot plegat ens ha anat oferint una visió sobre les preferències, les possibilitats d'accés i les maneres de llegir [13].

Com s'ha enraonat i com s'ha callat al llarg de la història, com s'ha llegit i com s'ha escrit, com se n'ha après o com se n'ha negat l'aprenentatge a persones o grups és una cruïlla de temàtiques i de disciplines, fecunda de suggeriments i de possibilitats que necessita ser explorada en el concret també entre nosaltres i ha començat a ser-ho.

 

Pàgina 1 de 1 Pàgina inicial Amunt Avançar pàgina