L'escriptura és, exactament, un invent Maurici Serrahima, Sobre llegir i escriure [1] Los griegos... proporcionaron a nuestra especie por primera vez una representación visual del ruido lingüístico que era a la vez económica y exhaustiva... El invento suministró también el primer y último instrumento que estaba perfectamente construido para reproducir el entero alcance de la oralidad previa. Eric A. Havelock, La musa aprende a escribir [2]

Per Narcís Figueras

Els humans hem deixat documents escrits des de molt antic, però amb més eficàcia d'ençà que els grecs van saber ampliar els signes dels sil·labaris anteriors, assenyaladament el signari fenici, per generar amb la incorporació de signes per a les vocals una eina enormement valuosa [3]. L'alfabet ens va servir per a enregistrar el que fins aleshores confiàvem a la memòria per mitjà de mecanismes de reproducció que havien fet néixer "textos" orals de caràcter poeticodidactic, moral, sagrat, etc. Amb tot, l'extensió de l'ús de l'escriptura a partir d'aquella etapa inicial ha estat un procés molt llarg, que té moltes cares i que ha estat objecte d'estudi per moltes disciplines. De fet, resseguir aquest procés equival a escriure la completa història de la cultura humana i no és a l'abast d'unes poques pàgines.

La recerca en aquest camp en els darrers trenta o quaranta anys ens ha fet adonar de la importància de l'oralitat i dels canvis que l'escriptura introduí en la nostra percepció del món i de les coses. L'antropologia hi ha exercit un paper clau en estudiar societats que hom anomenava "primitives" i comprovar els trets de la dita oralitat "primària", és a dir, no contaminada per l'escriptura.

Alguns investigadors del camps des estudis clàssics, no sense reticències de la seva comunitat científica immediata, hi ha fet aportacions molt notables. Cal esmentar aquí, ni que sigui de passada, els treballs de M. Parry o E. A. Havelock, així com els treballs de Walter J. Ong sobre oralitat i escriptura [4].

En el camí de l'extensió de l'ús de l'escriptura una fita incomparable és, sens dubte, la invenció de la impremta de tipus mòbils pel que va significar de facilitats de difusió, però també de concentració de l'edició en unes llengües determinades en detriment d'altres de demografia més reduïda. Però la progressiva alfabetització d'àmplies capes de la població no es va produir sense conflicte: no en són aliens, entre altres aspectes, les necessitats de proselitisme tant de l'església com dels moviments religiosos heterodoxos, els ideals de la Il·lustració, les necessitats de la societat industrial, etc.

L'escriptura, doncs, com a element de poder i de control social, fou reservada en primer lloc als sacerdots i a les funcions administratives i jurídiques, després el comerç en féu ús com a mètode de consignació, va tenir usos emblemàtics i sumptuaris diversos, i només en una etapa recent va esdevenir eina usual de les persones individuals. Un segon procés, encavallat amb el primer, va dur l'escriptura des de les classes dominants a les subalternes: és la història de l'alfabetització. Tot això, en un constant moviment de vaivé, amb avanços i retrocessos, no pas en una línia contínua i recta, ben entès.

Un procés, doncs, entrebancat i llarg de segles, va anar desembocant en una situació nova en l'Europa industrialitzada, que Havelock ha resumit així [5]:

		"Durante los cien años siguientes [1780-1880 aprox.] la palabra escrita, cada vez más dominante a medida que avanzaba la alfabetización de las masas europeas ..."
		(Havelock, 1996: 65)

Així, doncs, hem conformat les nostres maneres de pensar i de comunicar-nos als esquemes de la paraula escrita i per això és tan important explorar les diverses formes que aquesta ha tingut al llarg de la història, no únicament per a conèixer els documents que hi ha escrits en ells mateixos -que també, ja que ens aporten informació per refer el camí-, sinó perquè ens expliquen com hem estat i com hem arribat a pensar i a ser com som ara.