L'altre dia, entre correu electrònic i correu electrònic, un amic meu m'explicava una història totalment increïble. És verídica, us ho juro! Jutgeu-la vosaltres mateixos/es.

Resulta que un amic seu volia anar de Barcelona a Huelva en cotxe: una meravella de l'enginyeria neocontemporània de vint litres els cent. Es va fixar, per al seu viatge, un parell d'objectius que, en aquell moment, li van semblar força realistes: faria el trajecte -d'uns 1.100 km- en unes setze hores (parant per dinar i estirar les cames de tant en tant) i per uns cent vuitanta euros(*) per a la benzina (peatges a banda).

No obstant això, aviat es va adonar que la nit abans del viatge tenia un sopar de compromís, fet que no només li impedia marxar a primera hora del matí, sinó que a més li faria arrossegar un cansament que no preveia. En fi, no s'hi podia fer més.

Però això no va acabar aquí: dos dies abans de marxar, li van trucar de Huelva: "Has de ser aquí a dinar, entre les 14.00 i les 15.00, com a molt tard". Vatua l'olla, quin problema: no podia marxar de nit, però havia d'arribar al migdia! Només tenia dotze hores de les setze inicialment planificades, però havia de pensar a dormir. Bé, potser ho havia de deixar estar, quin remei, ja forçaria el cotxe; i tampoc no dinaria o s'hauria de comprar alguna cosa en una benzinera. Si s'hi afanyava, potser encara arribaria a temps.

El dia del viatge es va llevar fet xixina de la festa de la vigília i, amb un cafè de la benzinera, es va posar en marxa. A l'altura dels Monegros es va adonar que s'havia equivocat de camí: acabava d'afegir, alegrement, uns 150 km a la ruta. Va decidir, doncs, passar per Madrid, on va veure que un fumot negre sortia del capó. Encara no havia arribat al mecànic que es va adonar que s'havia deixat la targeta a casa i els diners en metàl·lic que duia se li havien acabat quan va posar benzina. No tenia ni un duro.

En aquest moment vaig deixar d'escoltar com acabava la història, d'avorrida i irreal que em semblava. Només sé que, sense revisar substancialment els objectius inicials, va aconseguir arribar amb el seu cotxe a Huelva a dinar, jurant-se a ell mateix que mai més no li tornaria a passar una cosa com aquella.

En tot cas, la història és totalment inversemblant: ningú no acompleix els seus objectius si a mig camí es troba que li fallen les eines, no té diners per a adobar-les i, a més a més, li exigeixen arribar a lloc en la meitat de temps necessari.

Bibliografia:
- Microsoft Autorute2000
- Pressupostos de la UOC 2001

Nota: 1 euro = 166,386 pessetes